L’Escut del Somriure i el Crani de Hamlet: La Carta d’Adeu de Morales de los Ríos
Quan Pepe Adell morí discretament a Bahia, el gran arquitecte de Rio de Janeiro s’assegué davant la màquina d’escriure per impedir que l’amic caiguera en l’oblit.
“Si algun dia el seu crani caiguera entre els dits de la mà d’un nou Hamlet, que no es preocupe amb el “To be or not to be”: ser o no ser mai no fou per a Pepe Adell cap dubte personal.”
Al maig de 1927 arribava a Rio de Janeiro, enviada des de la Llibreria Espanyola de Salvador de Bahia, una notícia breu i dolorosa: el dia 12 havia faltat José Adell y Fons. Els seus ossos reposaven en un racó ignorat d’un cementeri provincià, ben propi de la modèstia voluntària de qui fugí tota la vida de diplomes, vanitats i honors oficials.
Inconformista davant d’un fred «Requiescat in pace», el seu vell amic Adolfo Morales de los Ríos —el cèlebre arquitecte autor del Museu Nacional de Belles Arts— prengué dos fulls amb capçalera de J. L. Conde & Cia i escrigué un retrat profundament humà titulat «Pepe Adell, ha muerto».
Morales revela qui era Pepe darrere de les polèmiques de premsa: un socialista pur, «com els primers catecúmens cristians que anaven fins al martiri en confessar la fe que els encoratjava», mogut sempre per fins altruistes i pel bé comú. Evoca aquella caseta colonial baixa d’un sol pis a la Rua da Ajuda, on convivien el seu taller artístic de mestre gravador en metall i les caixes tipogràfiques de La Unión Española.
Allí es reunia una tertúlia inoblidable d’emigrants somiadors: Montilla, els germans Barradas, Meneses, Elías Novoa, Vicente i Manuel do Pazo, Plácido Isasi i el mateix Morales. I al centre de tots brillava l’arma defensiva de Pepe Adell davant les amargors de la vida: el seu somriure expansiu, irònic i bondadós.
✦ Detall Curiós al Paper Original
Observeu al facsímil de la pàgina 84 la capçalera comercial de «J. L. Conde & Cia — Rua Visconde Itaúna, 65» i les esmenes fetes a ploma pel mateix Adolfo Morales de los Ríos abans de signar a la pàgina 85.
