Dr. Marcello Bossois — Trineto de Pepe Adell i Idealitzador d’aquest Lloc Web

Hi ha hòmens la biografia dels quals no cap en el marbre fred dels panteons perquè fou escrita amb el pols calent de la vida, la sal de dos mars i la dignitat silenciosa dels justos. Quan s’obri aquest vell àlbum familiar de huitanta-nou fulls —les pàgines engroguides del qual han navegat més d’un segle entre mans filials fins a arribar a les meues—, no en brolla l’olor inerta de l’arxiu, sinó el vent lluminós de la Mediterrània valenciana. Allí, a la noble vila marinera de Vinaròs, en terres del Maestrat i de la Comunitat Valenciana, vingué al món el 10 de febrer de 1868 el meu rebesavi, José Adell y Fons, a qui la història de dos continents i l’afecte inextingible dels seus anomenarien per sempre «Pepe Adell».

Nascut en l’any convuls de la Revolució de 1868, Pepe Adell cresqué sota aquella claredat valenciana que ensenya prompte a mirar de cara tant al sol com a l’adversitat. Ningú li regalà càtedres ni blasons: fou un esperit autodidacte de prodigiosa tenacitat. Mentre les seues mans aprenien la disciplina mil·limètrica del burí —aquell acer pacient capaç de domar l’or, la plata i el bronze—, el seu cor s’educava en l’escola suprema de la tendresa fraterna. El seu orgull més íntim no eren els seus propis triomfs, sinó la figura colpidora del seu germà Alberto Adell y Fons: aquell xiquet cec de Vinaròs que, privat de la llum dels ulls, fou acollit pel venerable Pare Guzmán a l’Escolania de Montserrat fins a arrencar al violí melodies que feien plorar els teatres de Madrid i València. D’aquell germà invident aprengué Pepe que la veritable visió resideix en la noblesa de l’ànima.

A penes comptava dèsset anys quan les impremtes de Barcelona escoltaren per primera vegada l’espetec elèctric de la seua ploma. En les columnes de «La Luz», «El Fantasma» i més tard «El Sufragio Universal», aquell jove valencià de bigot incipient i mirada neta escrivia amb la maduresa moral d’un clàssic i el foc cívic dels grans tribuns republicans. No buscava l’aplaudiment dels salons; buscava la veritat, encara que la veritat cremara.

Corria el mes de març de 1886 quan Espanya sencera emmudí davant l’afusellament a Cartagena de l’humil ex-caporal Bartual, mentre als palaus de Madrid es teixien indults per a un aristòcrata de sang reial culpable del mateix delicte militar. Tenia Pepe Adell díhuit anys i no tremolà en estampar en lletres d’impremta la seua cèlebre requisitòria «Igualtat davant la llei!», preguntant als poderosos del seu temps si la justícia es mesurava pel llustre dels cognoms o pel plor de les viudes sense fortuna. Aquella mateixa ploma juvenil defensà la instrucció de la dona com a fonament de les nacions lliures, combaté el fanatisme i el caciquisme, i dialogà d’igual a igual amb gegants com Nicolás Salmerón, Emilio Castelar, Francisco Pi y Margall i Fernando Tarrida del Mármol.

El destí, tanmateix, li reservava l’horitzó immens d’Amèrica. En creuar l’Atlàntic i desembarcar al Rio de Janeiro febril i cosmopolita de la jove República brasilera, Pepe Adell no hi arribà com un desterrat nostàlgic, sinó com un pont vivent entre València, Espanya i el Brasil. Establí la seua llar i el seu cèlebre taller artístic de gravat a la històrica Rua da Ajuda —exactament al solar on hui s’alça majestuós el Theatro Municipal do Rio de Janeiro, cor de la Cinelândia—. És profundament simbòlic que on hui ressonen les grans òperes i simfonies del Brasil, ressonaren abans el martell delicat del gravador de Vinaròs i les tertúlies fraternals de la intel·lectualitat hispanobrasilera.

En aquella casa de la Rua da Ajuda, al costat del seu amic de l’ànima —el llegendari arquitecte Adolfo Morales de los Ríos, autor del Museu Nacional de Belles Arts— i de companys de premsa com Gaspar Thous y Orts, S. Sampol y Ripoll i R. Miranda, Pepe Adell dirigí i redactà les pàgines vibrants de «La Unión Española». Allí deixà esculpida, el 12 d’octubre de 1893, la sentència que resumeix tota la seua filosofia moral i que presideix aquest Memorial: «Quan comprendran tots que a la força dels principis, i no a la força dels hòmens, està reservada la victòria!».

Ni tan sols la violència física aconseguí doblegar la seua fidalguia. El maig de 1895, quan una turba exaltada apedregà els carrers cariocas i una pedra li obrí el front mentre defensava l’honra de la colònia espanyola, Pepe Adell reaparegué a la redacció amb el cap embenat però amb el seu proverbial somriure intacte. I quan l’any 1900 les colònies estrangeres volgueren oferir al President de la República del Brasil, Dr. Manoel Ferraz de Campos Sales, una joia monumental de tres quilos d’or massís, platí i brillants per celebrar el IV Centenari del Descobriment, fou el burí magistral de José Adell y Fons l’elegit per immortalitzar en el metall preciós l’escut i les inscripcions d’aquell tribut històric.

Però la grandesa d’un home es mesura, sobretot, en l’hora nua del dolor. El febrer de 1903, la mort arrabassà a Rio de Janeiro, als trenta-dos anys d’edat, la seua estimadíssima esposa i companya de lluites, Doña Emilia Vallespí de Adell. Quaranta carruatges acompanyaren el fèretre fins al cementeri de São Francisco Xavier sota una pluja de llàgrimes i corones. Quedava Pepe Adell vidu en terra americana amb els seus fills menuts —Josefina, Alberto i Pepín— abraçats a la seua levita negra. Molts haurien sucumbit a l’amargor; ell, en canvi, transformà el dol en amor redoblat cap als seus fills, cap als orfes i cap a les societats de beneficència.

Quan el 12 de maig de 1927 lliurà la seua ànima a Salvador de Bahia, als cinquanta-nou anys d’edat, la premsa d’Espanya i del Brasil es vestí de dol. Fou aleshores quan el vell mestre Adolfo Morales de los Ríos escrigué aquella carta de comiat que cap descendent pot llegir sense que se li entelen els ulls: recordava com a la Rua da Ajuda tots reien i esperaven sempre el millor de la vida perquè seguien la màxima íntima de Pepe Adell: «Més val parlar de coses rialleres que escriure sobre llàgrimes».

Com a trineto (rebesnet) seu —unint en les meues pròpies venes la sang valenciana i espanyola amb el cor carioca i brasiler—, lliure hui al públic aquest arxiu sagrat. Que qui recórrega aquestes setanta-dues obres i aquestes huitanta-nou pàgines originals senta que Pepe Adell no pertany al passat: viu en cada consciència que defensa la justícia sense rancor, l’art amb excel·lència i la vida amb un somriure.