Cádiz, 1832 — San Pedro del Pinatar, 1899📍 Madrid y Cádiz (Referente Intelectual)

Emilio Castelar y Ripoll

President de la Primera República Espanyola i Gran Tribú de la Democràcia

Inspirador polític directe del republicanisme possibilista, pacífic i evolutiu de José Adell.

Catedràtic d’Història a Madrid i president del Poder Executiu el 1873. La seua convicció de conquistar la democràcia mitjançant el sufragi universal, el jurat i l’escola laica inspirà tota l’obra política de José Adell.

Fuentes biográficas externas:Real Academia de la Historia (Emilio Castelar) ↗Wikipedia (Emilio Castelar) ↗

Contempleu amb els Vostres Propis Ulls els Retalls Originals d’aquesta Història

📜 Retall Original DigitalitzatPág. 9 — del Quadern Històric Familiar (89 pàgs.)

100%Pantalla Completa ↗

Pàgines d’aquest document (7):

📜 Transcripció Completa de l’Article Original (en Valencià)

Transcripció situada sota l’article original en el perfil Valencià. Podeu canviar d’idioma per llegir-la en Castellà o Portugués:

ES • Castellano VA • Valencià PT • Português

Encapçalament de l’original: Nº 20 • La Unión Española (Rio de Janeiro, Juny de 1892)Pág. 11, 12, 10, 9

Hòmens i Coses d’Espanya — I: D. Emilio Castelar

«Estem davant d’una de les primeres figures de l’Espanya contemporània. Davant del primer orador, del famós tribú, de l’insigne polític i estadista de renom universal: D. Emilio Castelar.
La seua paraula màgica preparà el despertar de 1868 i sostingué a les Corts Constituents de 1869 el duel més grandiós que recorden els annals parlamentaris en defensa de la llibertat religiosa i dels drets individuals.
Quan el 1873 la demagògia cantonal amenaçava de dissoldre la pàtria mateixa, Castelar tingué el valor cívic de preferir salvar la integritat d’Espanya abans que la seua popularitat personal, ensenyant-nos hui que la República duradora sols es conquista per l’educació, la pau i el sufragi.»

✍ Signatura a l’original: José AdellTranscripció en valencià de l’assaig de José Adell en la sèrie «Hombres y Cosas de España» de La Unión Española (pàgs. 11, 12, 10 i 9).

Fitxes Documentals Relacionades a l’Arxiu:

Nº 20 • Juny de 1892 • Págs. 11, 12, 10, 9

Semblança monumental del gran tribú de la República Espanyola i les lliçons de 1873

📜 Transcripció del Text en Valencià

«Estem davant d’una de les primeres figures de l’Espanya contemporània. Davant del primer orador, del famós tribú, de l’insigne polític i estadista de renom universal: D. Emilio Castelar.

La seua paraula màgica preparà el despertar de 1868 i sostingué a les Corts Constituents de 1869 el duel més grandiós que recorden els annals parlamentaris en defensa de la llibertat religiosa i dels drets individuals.

Quan el 1873 la demagògia cantonal amenaçava de dissoldre la pàtria mateixa, Castelar tingué el valor cívic de preferir salvar la integritat d’Espanya abans que la seua popularitat personal, ensenyant-nos hui que la República duradora sols es conquista per l’educació, la pau i el sufragi.»

Obrir fitxa documental i citació →Nº 24 • 12 d’Octubre de 1893 • Págs. 71, 32

Carta fraternal al fundador de La Unión Española sobre la força invencible dels principis

📜 Transcripció del Text en Valencià

«El meu distingit amic D. Gaspar de los Reyes Thous: Em pregunta vosté la meua modesta opinió sobre el retraïment de D. Emilio Castelar i sobre les declaracions de D. Manuel Ruiz Zorrilla i D. Francisco Pi y Margall.

No són els cabdills ni les espases els qui salven els pobles, sinó la maduresa de la consciència ciutadana i la bondat de les doctrines.

Quan comprendran tots que a la força dels principis, i no a la força dels hòmens, està reservada la victòria!»

Obrir fitxa documental i citació →Nº 72 • Juny de 1892 • Págs. 11, 12

Quan un article periodístic («El Rasgo») portà Castelar a la condemna de mort i al triomf de 1868

📜 Transcripció del Text en Valencià

«El 1865 publicà Emilio Castelar al seu periòdic La Democracia aquell famós article titulat “El Rasgo”, denunciant que el patrimoni cedit per la Corona pertanyia a la Nació. Destituït de la seua càtedra d’Història a la Universitat Central, la protesta estudiantil fou ofegada en sang en la tràgica Nit de Sant Daniel.

Condemnat a mort després del 22 de juny de 1866 pel superb dictador Narváez, que creia extirpar una idea enviant els seus apòstols al patíbul, hagué d’abandonar el sòl de la pàtria amb la ment plena d’esperances i el cor d’amargors, per tornar triomfant el 1868 a il·luminar les Corts Constituents.»

Obrir fitxa documental i citació →